La posta fugia 
torbadorament, 
obertes les ales 
de púrpura al vent.

Damunt les carenes 
s’aturava a penes.

Visió daurada  
renoves el cor: 
ja tota la vida 
se’m torna record.

Quan lluny, expiraves, 
consell em dictaves:

“Contempla i oblida, 
no temis la nit. 
Espera el nou dia 
amb un cant no dit.”