I què cercaves en la tesa nit 
primaveral, plena d'estels i lluna? 
Et senties pujar cap a confondre't 
perdut en el silenci constel.lat.

No era el rostre ofert ni els braços nus 
que t'havien lligat per la primera, 
dolça vegada, ni el besar furtiu, 
allò en què tu pensaves, car sabies 
que sols un cop es dóna el crit d'amor.

Mes a través d'un súbit lliurament 
que et fou permès i correspost -oh ple 
meravellós de músiques profundes 
trobant-se en un acord inesperat!-, 
et vas fer gran, tan gran, que de la terra  
no iguala res aquesta plenitud.