Sovint, sovint, com per la dreta escala 
d’un campanar, fosca i en runes, 
pujo cercant la inaccessible llum; 
ple de fatiga dono voltes, 
palpant els murs en la tenebra espessa, 
graó rera graó.

Però de temps en temps, 
sento la veu de les campanes, 
clara i alegre, ressonar, 
tocant a festa allà en l’altura, 
i veig per la finestra en el silenci 
de l’alba els camps estesos, esperant.

Aurores de la infància, com us trobo 
llavors, ah, com encara dintre meu, 
una llavor de joia perdurable 
pugna per fer-se planta exuberant! 
Com crides, infantesa, en les profundes  
capes del cor, com, de genolls, et trobo, 
Déu meu, llavors, tornat pura lloança!