Jo no sóc més que un arbre que s’allunyà del bosc, 
cridat per una veu de mar fonda. 
Sol, prop la mar, he consagrat les meves fulles als vents 
de més enllà de la riba. 
Ja les meves arrels no saben enfondir en la terra i servar-me, 
i pel fullatge bec solitud. 
És per això que vago sempre 
sota el silenci de les constel.lacions 
d’aquestes altes nits de fabulosa riquesa.

Però de cop s’il.luminen les nits 
amb paraules com flames, 
torna la veu, la veu, nocturna sempre, del mar, 
cridant-me sols, cridant-me.

He posseït els camps, la brasa de la tarda,  
mes ara sóc orella i pas insomnes.