Totes les sendes moren 
al capdavall de somnis 
o pensaments, al lloc 
d’on he partit; altra vegada l’orba, 
greu solitud, on es canvia l’aire 
en una com tristesa vigilant 
sobre el matí. Que ja no sé la parla 
dels homes, car he pres un sol camí, 
el sempre inconegut vers l’indicible.