ah dissortada pàtria! ¿quin encès, al•lucinat averany hauria  
 pogut endevinar que viuries aquestes hores de vergonya i merda?  
¿quins conjurs, quins dictàmens, han determinat que em done vergonya  
 d'haver de dir el teu nom, i àdhuc evite el simple fet d'escriure'l?  
¿quin obscur, tenebrós averany es va acomplint en tu, pàtria meua,  
 en els teus homes i les teues dones que han perdut el costum  
de fer l'amor honest al llit, que ja no els resten ni ganes de fer  
 fills? pàtria! jo sé que passarà tot. jo sé que tornaràs a ser  
lluminosa i feliç com el ventre d'una novençana prenyada, jo no ho  
 veuré, no ho veuran els meus ulls, però sentiré, a la meua fossa,  
els passos lleugers d'una altra vida, d'una altra pàtria, d'una dignitat  
 amargament conquistada amb sang i amb derrotes i espant. allò  
més trist és que em moriré sense haver experimentat la glòria de ser  
 fill teu, la satisfacció, la serenitat, la gràcia, el poder.  
des d'avui no tinc pàtria! esborreu el meu nom dels murs de la pàtria!  
 la meua pàtria, si de cas, és en mi, sóc jo, aquest idioma amb  
què us parle, amb què us narre la immensa vergonya que em pertoca  
 patir.