Un amb les coses, emportat vers on? 
A quin domini màgic? Somrigueren 
els dies no viscuts i van cridar-me 
quietes mans de boscos invisibles, 
alt vent de les carenes, 
vaivé d’onada, platges on corrien 
déus matinals, i crits, a la infantesa, 
perduts en l’aire del capvespre. 
Com els infants quan juguen, seràs lliure, 
si no preguntes, diuen des de lluny.

Paraules són misteri.

I jo m’he dit: construiré la rosa 
del pensament amb pètals 
de flaire suggerida, no cobegis 
la flor -no som en el jardí-, camina 
quietament pel viarany ombrós,  
a voltes fulgurant, de les paraules.