No el riu quiet de les paraules, 
sinó l’espai obert que transparenten, 
on l’aigua veritable corre lliure 
per a la set. Posat a la ribera, 
vençut i gairebé sense ni esma 
de beure, tot de sobte, quina deu 
m’inunda, m’il.lumina?

És ara quan afirmo, 
coses, que sou, mentre m’estic 
bevent aquestes aigües de silenci 
que brollen de vosaltres, 
i sóc un àmbit on el cant circula 
com una sang, on tot, a cada instant,  
és l’únic i perfet i perdurable.