He naufragat en una mar profunda: 
   no em parleu de platges. 
   Tu, amiga, mereixes 
   un cant sense falliments. 
 

III

Vares venir fins on jo dormia 
i em vas despertar, 
i em vas convidar a tenir set, 
una gran set per a la qual 
et vas fer copa on jo la pogués beure. 
 

VIII

Vàrem emprendre un llarg, difícil, 
perillós camí. I estimàvem les coses 
-fossin neu o fang 
rosada o constel.lació. 
I les fèiem nostres per causa 
de l'amor que ens havia ensenyat com anostrar-les. 
 

IX

Cercàvem or i vam baixar a la mina. 
I la foscor s’il.luminà de sobte 
perquè érem dos a contradir la nit. 
 

XIII

Parlàvem, esperàvem, 
i ens va ser dit: Aneu en la carrossa 
i no us precipiteu a l’abisme. Però  
l’abisme era en tot: en les parets 
i en els arbres, 
en els carrers 
i en les fulles, 
en les colors i en els sons, 
en els afores de l’avui i en els voltatns del demà. 
                                          I nosaltres anàvem 
contents dalt la carrossa, 
cap a la nit perfectiva. 
 

XV

Hoste meu, dorms a la galeria; 
canten ocells però no et desperten: 
tu sempre vetlles i veus 
la pluja verda, l’alba roja, 
la fruita d’or, el falcó reial.

Tu ets el pastor que vaga 
solitari, de nit. 
M’he desullat de tant mirar-te, 
m’has emboirat la solitud.

Ombres, feresa, vent, 
són la teva parla. 
Volen orelles en sentir-la, 
la penya es torna riu.

De genolls he caigut, 
flectat segueixo invisibles passos: 
no he d’assolir-te mai. 
Ressono tot com el buc ple d’abelles.