Els nens que juguen i la gent 
del bar em són amics. Passa una dona 
de pressa amb el seu fill, entra un home blau fosc 
amb clar designi: jugarem a cartes 
o al dòmino, som tres. 
                                  He decidit escriure 
poesies concretes. Envelleixo, calen 
realitats, no fum. 
                          I tanmateix, un fum 
ara m’entela, s’interposa, fluix, 
entre la Cosa i jo, que totes les arestes 
afina: ja el món quasi no fa mal.

A les tres copes dic això: refia’t, 
la barca de sant Pere, baixo 
cansadament per les aigües 
de l’altre temps. M’arriben als genolls.