Plenes de greix, enlaire, desvalgudes,
les grosses mans carnoses fan senyal
que amb el blanc mocador l'espessa cara
li eixugui la dona. I ella ho fa. Les nenes
criden: pare!, rient, posant-se de puntetes,
penjant-se a l'ample coll de l'home jup,
mentre la dona amb curioses mans
de menestrala esquinça flonjament
el paper fi d'un embolcall i mostra
(les ha tingudes a bon preu), feliç,
dos parells de sandàlies de nena.

Això passava als porxos d'una plaça
molt rica d'aire antic, molt transida
per gent i camions i carretons i motos
i taxis i tricicles; moltes vides
hi vénen cap al tard; uns a gaudir
l'aire rellent, altres a beure al doll
de la gran font ferrissa;
molts, però, tristos, s'encofurnen
a les clivelles i forats humits
de les rònegues cases. Cau el dia
cansat, amb sorda fressa, enganxifós.

I jo, què faig? L'estiu ens repeteix
la frescor de la síndria a les parades,
xiscles i jocs afirmatius de nois,
els gossos bavejant assedegats.
És vell el temps i les marrades porten
a llocs de mal estar. Jo, consirós,
m'embec de temps, trafico amb el ressò
de les campanes mortes, atresoro
secretes veus o faig volar els coloms
de la paraula amb una canya seca
de rellogat al colomar del cant.