No sóc l'onagre sinó l'ase, 
civada vull i pinso ben triat. 
No com ahir, que, pasturant de vespre, 
una mala herba em capgirà el cervell. 
Enfetillat, alçava el cap enlaire, 
mirant com s'enfosquia l'horitzó 
prenyat de roques, prades enaiguant-se 
d'encantament, figures que es tornaven 
de pedra i sal. 
  I vaig bramar commòs.

Estic fora de seny, tot l'univers ressona 
dins meu, vaig dir, ventre i pulmons tinc plens 
de muntanyes i camps, sóc llit de rius, 
bressolo mars. Què m'omple i sobreïx, 
què està a punt de sorgir de l'entrellum, 
que no se'n falta gaire 
de si caic o si volo? Però què em separa 
de tot? Enyor, desassossec obscur? 
Que sol estic! 
  I vaig bramar fortíssim.

En aquests brams ningú no m'acompanya, 
vespral, caduc. 
  De sobte, un pensament 
d'àcida flaire d'euga va sentir-se, 
va irrompre en mi, dreçant altres poders: 
coves de foc, selves de bram urgien 
tot el meu cos a arbrar-se en dura sang. 
Altres misteris començaven. 
    Jove, 
la nit s'esgarrifà 
del meu bram antiquíssim.