Quina fúlgida lira, quin llaüt
neixen del cor com les fulles d'un branc,
quan passa el vent i jo sóc l'esvorant
per on es mou, prenyant la quietud?

Tremolo de sentir la vastitud
omplint-me; solitari, dic al blanc
dissipador de l'ombra: sé el barranc
on jeu l'ardent Calíban no vençut.

Quin vol em pren que volo desmaiat,
de quin m'escapo dèdal, arbre tosc
florint quan tot el bosc fuma cremat?

De cada volta a més ardor creixent,
en càntic clar s'ordena el somni fosc.
D'ara endavant no seré mai lament.