Tota la nit, al llosat, 
la pluja bat.  
                   Jo parlo baix amb mi, 
davant l’espessa cara 
que em torna el mirall. Què sóc? 
Per culpa de qui, 
ferida que no es tanca? 
Per què per tota menja un mal 
brossat de por? 
Què no daria per la mareselva, 
pels gira-sols del vell carrer del Camp. 
Què no daria per un tros de pa 
menjat amb tu, 
sols vora un foc, 
mentre el vent xiula 
i l’òliba xiula. 
Plou a barrals. Dormen els carros 
dessota el ràfec. El graner està ple, 
vessant el trull. 
                        Quan al matí les llandes 
ferrisses de les rodes sotraguegin 
per l’empedrat, començarà de nou 
l’interminable, penetrant suplici 
de perforar les negres galeries 
del meu carbó, sense que mai no hi trobi  
cap diamant.