Mentre el riu de la tarda s’escola a poc a poc 
i plàtans de l’acera donen verd a l’aire, 
una quallada immòbil claror blanca apaïsada 
mirem des del balcó. 
És un àpat insòlit: ens mengem 
amb gana, l’un a l’altre, 
sense dir res o bé parlant del temps. 
A foc petit es van cuinar les menges; 
estan al punt, completament al punt. 
No hi ha cap pressa, que en un llit immens 
de tarda ens colgarem 
                                   fins que per la finestra 
ens arribi la sal, i ja en la fosca 
de les onades, dalt, l’escuma salti 
fins a esquitxar-nos; 
                                 i serà llavors 
que haurem tornat a aprendre de mirar 
les coses amb ulls clars i fer-les nostres 
per transparència.