A Carles Soler-Durall

De quina terra
que jo no sé, de quina mar 
que jo no sé, vaig arribar algun dia
en aquest lloc que se'n diu casa,
família: pares, dona, fills,
                                     absurdament,
però que s'ha anat fent cada vegada
més important, com una planta
que va traient fulles enormes,
fruits mollars d'incomptable
valor.
        I jo perdut enmig
d'aquesta exhuberant vegetació
que tant estimo,
que m'és indispensable ja, com l'aire
que respiro, però
que no és l'aire
que necessito; jo el voldria espès,
contaminat de tot el que fa segles
s'ha anat pensant, vivint, elucubrant.
O qui sap si potser no vaig arribar a temps
a l'hora incerta, inimaginable gairebé,
de respirar un alè mai no exhalat
ni que en diguéssim pels "déus":
l'inexplicalbe, l'insacrificable
somriure estrany d'una Koré.
                                             Calleu, roques, que un dia
vàreu parlar-me. Calla, mar, massa tranquil·la-
ment agradable als mil sofisticats que et miren.

Nit fosca amb cossos abraçats.
Matinades amb cossos abraçats.
I l'absurd pensament de poder ser
no ja dos sinó un
                          -estatuït de sempre
i sempre fals.
                    Tornem a la primera
pregunta.