Podíem haver anat 
molt lluny, però només hem fet 
un breu trajecte. 
     Lentament 
hem caminat fins a la punta 
de l'espigó: tres o quatre 
figures negres allí.  
        Les ones ens venien 
altes i blanques; 
    el mar 
més aviat amenaçava.

Hem travessat la carretera 
pel sòrdid passadís sota la via; 
els vius ocells dels nostres pensaments 
blaus, grocs, vermells, aletejaven 
frenètics. 
    Ja de cop 
l'altre cantó: dissabte ple, fluorescents 
fogars lluents dels clars aparadors, 
vida de poble com si fos estiu.

Afortunats pel que sabíem  
de les aigües morades 
d'un lloc, color de perla 
d'un altre, 
bevíem vi des d'on no es veu 
la mar.  
 Volíem 
trobar racons on abraçar-nos. 
    Hem pujat 
pels carrerons ajardinats 
       amb torres 
noucentistes, l'església, la miranda.

Hem retallat un tros de vida 
petit, és veritat; penso, però, 
que és així com vivim: 
   acarrerant-nos 
pels llocs petits 
   i protegint-nos 
de tot. 
 Estem a la intempèrie.