Jo sé que està molt amagat,
fins quan et tinc entre els meus braços,
i bec en els teus llavis,
que a poc a poc acompleixen,
i cada cop més de pressa,
amb cega força els designis
descoberts de primer en el simple
somrís, en els primers flonjos 
besos que lenta-
ment es compliquen
en la feina d’anar traient-nos
d’un cos per ser en el de l’altre
fins a arribar als esglaiosos
convulsos crits petits
de l’últim nus de l’abraçada.