I

Mai-més i Sempre són germans 
irreconciliables, de naixença, en l'home. 
En va cerquem, en va trobem: 
    allò 
que és assolit esdevé sempre, a l'acte, 
mai més, com engolit per una 
boca voraç. 
       I tot seguit projectes 
desenfonyats de nou, experiments, deliri 
de ser feliç, fressa de clarions 
a la pissarra de la vida: 
   l'aire 
que respirem se'ns torna a voltes música, 
una gota de rou tot d'una es fa verí. 
Tot és un jeroglífic cada cop 
més complicat de desxifrar; fascina,  
però, com mirar el foc o el mar o la boirosa  
planura dels records. 
   Els mots, en veritat, 
no són sols per entendre'ns pel que signifiquen, 
sinó per descobrir el que, transparents, oculten.

II

Faig de no res, amb mots, un provisori 
replà, quan ja l’escala no segueix 
i dóna al buit- 
                       des d’on es pugui veure 
l’esplanada del temps amb somnis aparcats 
per sempre més: al fons, un monòlit de pòrfir 
que no respon a cap interrogant. Oberts, 
els ulls miren un blu intens de mar 
en moviment que es va tornant de sorra. 
Oh terrible desert. I no vanvien mai 
sorra en aigua els poetes, baldament 
s’ho proposés algun. Canvia alguna cosa, 
però, si els mots, alliberats 
de llur sentit primer, potentciant-lo, evoquen, 
a poc a poc, desfent-se en espirals, 
com d’una pipa el fum o el fab d’un plat de sopa 
calenta. 
             Sí, les busques marquen hores, 
llavors, de quan aquesta sala absorta 
va ser un espai de tarda de cortines 
feixugues transformant amagatalls 
de crits en amorosos xiuxiueigs, i passen 
melindros tous de tassa a tassa. 
                                                  Fràgil, 
de porcellana de molts anys, la nina 
m’espanta amb aquests ulls envidreïts 
que tal vegada es miren amb les conques buides 
d’aquella de qui fou joguina predilecta. Quines  
llàgrimes de quincalla de frustrats amors, 
al mocador brodat? 
                                Tot és a lloc, la pols 
inexistent s’ha fet opac silenci 
de xocolata espessa amb llet. 
                                               On, els absents 
que aquí visqueren? 
                                 Viure? Pel desert 
ja no hi transita cap camell; l’oasi, 
posat que t’escanyés la set o que tinguessis 
irresistible fam de dàtils d’ultramort, 
és dellà els mots un transparent silenci. 
Doncs passa-hi a través i se’t farà tot clar.

III

Si tant rosega el corc, emprova’t la disfressa 
de no mortal, inventa un carnaval 
peculiar on assisteixin tots 
els rosegats com tu. 
                               La festa ha començat 
ara mateix: cridant, empentegant-nos, 
ebris d’eternitat, amb serpentines 
i paperets de ser-feliç, anem d’un lloc a l’altre 
de la casa del temps: aranyes de cristall 
que ho il.luminen tot amb llum prodigiosa 
negant la nit. 
                     Escalinates 
i passadissos que ningú no sap 
on duen: sala de miralls 
que ho multipliquen tot per l’infinit; així  
veiem més vida i repetidament 
anem mirant-nos fins que ens adonem 
que som només imatges reflectides 
pel cec mirall de la irrealitat.

IV

Ara puc dir: sóc a la font i bec, 
i bec fins a morir-me 
de set de voler més no sabent què, 
que és així com no es mor 
en veritat del tot: vivient en la fretura 
d'alguna cosa sempre. 
   Sense 
fretura, què seria de nosaltres, 
aquests a qui fou dat el privilegi 
de la santa follia de ser càntic, 
vent desfermat, incendi 
que es destrueix a si mateix, mentre salvades 
queden les coses que tocà i més pures. 
Oh, il.luminats! La nostra 
comesa humil: obrir del tot orelles 
al primigeni cant 
     i declinar.

V

Vaig tot seguit a coure aquelles menges 
que no tan sols la terra m'ha donat, 
sinó la cura amb què les vaig regar 
anys i més anys, en dies de sequera, 
per l'àrid temps. Les coc amb poca sal, 
que no perdessin el seu gust, i sense 
massa de condiments: sé prou, amics 
que no estimeu la cuina complicada.

Beguem el vi de la collita pròpia, 
que sé com està fet: vaig veremar el vinyet 
de ceps d'amor, d'anhel i de recança, 
mirant el mar, i vaig premsar el raïm 
amb peus de caminant, i va passar en el cup 
els dies justos. 
                        Ara, amics, anem 
a celebrar l'àpat companyonívol; 
de res no cal parlar, que la guspira 
de l'esperit es manifesta als ulls 
i som un tot sabent-nos solidaris.