Hi havia un gran senyor 
que habitava es seu castell, 
i a la vila, no lluny d'ell, 
hi vivia un llaurador. 
   Una filla aquest tenia 
blanca i rossa, jove i bella; 
es senyor, perdut per ella, 
s'abrasava nit i dia. 
   Puix per tot aquell contorn 
no se troba cap fadrina 
que tenga cara més fina, 
ni que amb més gràcia s'adorn. 
   Cada volta que ell la veia 
son amor li ponderava, 
i ella tot d'una es tornava 
com la grana de vermella.  
   I si li diu que l'adora 
i devers ella s'acosta, 
no rep mai altra resposta: 
-Vós sou comte i jo pastora. 
   -Jo per tu pastor em faré, 
de grandeses ja estic fart. 
-Ai, comte, que heu vengut tard; 
un altre es meu cor ja té.- 
   Es comte, fora de si, 
s'amaga dins un torrent, 
i quan ja no passa gent 
se planta enmig d'es camí. 
   Poc després veu comparèixer 
un jove que se'n venia. 
Era es jove que ell volia; 
es rancor l'hi féu conèixer. 
   -Mira -li diu-, tu em fas nosa; 
o tu em mates o jo et mat. 
Un d'es dos, d'aquest combat, 
en jaurà davall sa llosa.- 
   I s'espasa li ofereix, 
que ell no vol de cap manera; 
però es comte es desespera 
i amb sa daga l'envesteix. 
   Es combat acaba prompte; 
aquell jove dóna un crit, 
perquè es tem que dins es pit 
li afica sa daga es comte. 
   I abans de caure en es fang, 
sa sang que li raja empara, 
i an es comte per sa cara 
tira un glop d'aquella sang. 
   Es comte la se fa neta 
amb se aigos d'es torrent, 
i an es mort el du rabent 
a enterrar dins una pleta. 
   Tres o quatre nits després 
se n'entra a ca sa pastora, 
que es seu estimat enyora 
i res sap d'aquell succés; 
   i com la veu tota sola, 
i com la veu tan hermosa, 
i com la veu desdenyosa, 
s'enardeix, es cega, es vola, 
   l'agafa per sa mà blanca, 
dins un quarto la se'n du, 
i amb cor tan ardent com dur 
sa porta d'es quarto tanca. 
   -Estimat meu, ajuda'm-, 
sa pobra pastora crida 
i cau tot d'una esmortida, 
i de quant passa no es tem. 
   No es tem que un fantasma blanc 
se n'entra i es comte mira, 
i amb mà tota d'os li tira 
per sa cara un glop de sang. 
   No es tem que astorat i fred 
es comte fuig al moment, 
i corre an aquell torrent 
com un cero mort de set. 
   Però en va es rentà sa cara, 
en va fonc es seu treball; 
l'endemà dins un mirall 
tacada la's veu encara. 
   Dins un quarto se tancà, 
i a les fosques i tot sol, 
ni una finestra obrir vol, 
ni un d'es patges deixa entrar. 
   I quan és ja bé de nit  
an es torrent se'n davalla, 
i es renta, i es renta, i calla, 
i se'n torna an es seu llit. 
   I quan ja que és auba creu, 
sols obri una retxillera; 
davant un mirall espera, 
i sa sang encara veu. 
   I això passa cada dia, 
i tots diuen que s'amor 
ha causat an es senyor 
una estranya malaltia. 
   I de set anys per espai 
cada nit sa cara es renta, 
i cada auba li presenta 
aquella taca es mirall.