El pla du al pla i de l'herba a la tempesta.
Encara no és tard, els núvols estiren la son

hi ha els camps grisos i les xemeneies.


La terra es reflecteix en el cel
un noi que torna a casa amb tren
no demana el blau

al seu costat gent gran parla cridant –per què són sords–
d'esqueles que apareixen als diaris
però aquella gent encara no s'ha mort
perquè els han trucat i els hi han dit que no,
que encara viuen, mengen, veuen de tant en tant el mar
i poden dormir a menys que hi hagi lluna plena.

Tot s'accelera, els pobles que passen tenen
el totxo al descobert
amenaçant els camps amb el taronja,

el campanar acaba en formes espesses
i també crida
el cementiri, per descomptat,
és blanc i viu fora el poble, custodiat per xiprers,
que es mouen durs i esquerdants com portes

el fill del funcionari els mira
desenfocant els ulls i veu la verda
i juganera esveltesa, que lluita 
contra el gris del totxo al descobert 
–els núvols alimentant-se– 

hi ha xemeneies abandonades i un dipòsit
de ciment enorme i trist cantant cançons
cremant i 
les canta més arrelat a la terra que
el xiprer o l'olivera

La merda es veu als pobles
on el caminant no ha estimat mai ningú i
als seus dipòsits d'aigua

l'aigua reflecteix el gris del cel


que reflecteix el gris



del camp i del món i llavors





t'entra per les escletxes, la son.