A cada poble hi ha una persona
que enmig de la tempesta es despulla
i busca una cruïlla per gemegar
riure i plorar d'histèria, mentre plou i llampega;
són els mateixos que masteguen
els fanals, per culpa d'històries
antigues i per la impaciència
de voler marxar per poder escriure
versos falsos sobre la nostàlgia del poblet en qüestió
cases blanques o arrebossades on els gats
s'hi fan malbé les ungles, aquesta gent li capgiren el nom a tot i tenen pa,
per viure dignament, amb un llit, un pis
i una ciutat;
miren els museus i entenen
la bogeria de la gent,
el gest imperceptible d'una mà
que delata la histèria,
alguns caminen i miren la posta
pensen que han de sentir recolliment i es posen
bé la jaqueta encara que el sol escalfi, és igual!
És igual! És necessari plorar, comenten,
amb la posta, l'amor correspost i el que no,
o per un arròs ben fet, una mica per tot, vaja, i llavors
escriuen versos sobre hotels i proclamen
l'ànsia del genoll mastegat amb fúria, al final no saben
ni qui són i ni si volen re
i es troben de sobte en un camp buit
i llarguíssim immens,

ja falta poc per la Por,

tranquil·la