De temps ençà ho veiem, que un excés de mirada
-sofisticada senya que en tot ens interpel·la-
malbarata els indicis d’un nom que per a tots
s’esdevingués possible. Massa que hem esguardat,
fins a fer-ne, de l’ull, un Sísif violent,
que, irat, mai no assoleix els cims que de nosaltres
notam de sempre en manca. No els ret ja un sol efecte,
de la doble potència, i ara, estranys, s’abandonen
els ulls a una penosa contrició, talment
dos fills morts que a l’oblit fossin lliurats pels pares.