Si jo et pregunto, infant, què és el saltamartí,
¿aniràs al teu cel curullat de joguines
on acarones l’ós i el conillet pentines,
on guarde sols i llunes i l’estel del matí,

et rendiràs, alegre, al desig de junyir
tots els enamorats segurs o que endevines,
a la claror insolent que traspuen tes nines,
ignorant, envanida, qua algú pugui sofrir?

Aquest ballaire fi no cau mai. Es redreça,
rialler, als teus batzacs. Talment com si el seu ésser
no conegués la ira, l’anglixa ni el dolor.

És ben falsa, però, infant, ta meravella;
no hi ha ànima noble que accepti ser mesella.
Salvatgeta, l’amor no és submissió.