Fa trenta anys que et devem uns mots de comiat, 
branques de llor veïnes dels teus ossos.

Escolta: mai ningú no m'ha dit res 
de tu, ni si morires 
entre vent desfermat, si et besà el sol 
el cos romput, més compassiu que els homes 
o et mossegaren dents d'una alba freda 
amb aigualers de plors. 
Però una antiga veu dins meu murmura: 
sempre és gelada l'alba de la mort, 
el sol s'avergonyeix quan cacen l'home 
i fuig davant de l'odi mesurat. 
Sé tan sols que caigueres 
descalç damunt la terra que estimaves 
al mur tacat de morts no decidides 
per la filosa de les tres germanes. 
Dintre la llarga nit d'esvanits somnis 
eres un nom, eres una abatuda 
fidelitat.

Amb el lli blanc de la llengua que estimen 
els meus llavis de carn i els teus de cendra 
ara et teixeixo aquest petit sudari 
i amb un bri d'esperança 
per entre els fils de l'amarga elegia 
la meva sang et diu: adéu, germà.