Com puc encabir tant de sentiment
en mots d’esforç ardent, d’ànima enlaire,
i no deixar pel camí, el que sent,
massa amagat –por pels racons i els caires?
Guanyar versos al silenci xerraire
com pams pren una rota al repòs:
així domestic el dolor, no gaire
amic de converses, viu en un clos.
Talment com ho faria amb un terròs,
esmicol cada grum de sang plorada:
així em soll les mans, per vendre a l’engròs
embostes de veritat ben trempada.
Als paranys de cua d’ull peg grapada
i els trec tots a rotlo, com morts d’argent,
i els mat de fam, com corcs, i amb la mirada
per veure’m el rostre net i calent.