Cos d’estampa cremada i presonera 
-esguard i nuesa de falsa antigalla-,
que en nit desficiosa t’embolcalla
i t’arrossega a l’última vorera.
Disfressada d’home eres quimera
amb capell negre, i somni de palla;
llavis d’una boca que sempre calla
en l’agonia lenta de l’espera.
M’assetjà el fred, m’imposà d’estojar-la
-deixant-me sols un anguniós espiell-
en un racó de la memòria tosca.

Avui, en somnis, he gosat besar-la.
llavors, quan ella era silenci i pell,
he sentit les punyents veus de la fosca.