Quan dits d'alba trauran estranys vels del seu rostre, estols 
de mots nous naixeran. Per cingleres de llavis les síl•labes 
trescaran com els ràpids isards. 
Vell jardí tant de temps emmurat entre tanques, 
a milers els penjolls d'unes noves, vermelles cireres 
dringaran tot just nades i sé que les mans 
que s'hi allarguin mai més no seran decebudes.

No em pregunteu si ho veurem, ans amb mi celebreu-ho 
per endavant. Us ho dic amb frisança 
i alabastre de vol que m'espolsa 
aquest pòsit d'antiga tristesa a les ales.