De vegades pel març, l'aire es tornava tebi. 
Ales d'abril somreien a frec del campanar, 
el bleix del temps gemmat suaument agitava 
els jardins de les cases i els jardins de la sang. 
Els arbres borronaven. Poc després llavis grèvols 
de poncelles besaven aquell vent amorós 
i entre el saüc i l'heura s'acoblaven les merles. 
Però encara era l'hivern als jardins de la sang: 
com infants que es desvetllen a mitja nit i ploren, 
els havien bressat amb rondalles de por. 
Per als jardins de sang era la primavera 
una frisança estèril. El temps, no sempre esquerp, 
guardà en calzes madurs la llum dels dies tendres 
i a poc a poc floriren els anys del seu estiu.

De vegades, pel març, l'aire es tornava tebi.