Va començar a l'ombra de plàtans i til•lers 
ciutadans, i al vell  claustre que enjoiaven  cireres 
un cop l'any, i ginesta. 
                                     Durava encara quan, 
campaneta de plata, la veu clara dels néts 
ens abocava a doll l'aigua de la infantesa 
als càntirs del record, i la tendresa nova 
amb frescor de rosada pellava les ferides 
del temps. 
                Encara dura, com una melodia 
trobada en vells papers, i no sencera, 
adaptada amb esforç, perquè no es perdi 
     Per a veu i record.