Mallorca, terra estimada,
que fa tants d’anys que jo trepig,
si no ets ma pàtria, Mallorca,
com si ho fossis jo t’estim.
L’oratge dolç de ma terra
per dissort mai he sentit;
ni la cambra on vaig néixer,
ni mon bres de joncs he vist.
Nina, molt nina, em dugueren
a dins la nau que partí,
més lleugera que un colom,
lluny de mos aires nadius.
Ma pàtria diuen que és bella,
que té per camps bells jardins,
que els arbres al cel arriben
de cap a cap d’any florits.
Clares i amples torrentades
prenen aigües de grans rius
que s’escampen per la terra
 de los valls de Yumurí.
Si n’és hermosa ma pàtria,
si són nobles los seus fills,
també n’és bella. Mallorca,
nova pàtria que jo estim.
Lo primer ressò de nina
que va néixer de mon pit;
lo nom d’aquell que ses portes
mos ha obert del Paradís;
d’un pare el sagrat record,
d’esposa l’amorós sí,
i lo nom tan dolç de mare
que me daren los meus fills;
tots en llengua mallorquina
ho comprenc, ho sent i ho dic.
Mallorca ja és mare meua;
són germans meus, mallorquins,
i com de bona germana
escoltau lo meu desig:
“Entre voltros m’heu volguda
perquè cant en mallorquí;
feliç si entre voltros puja
cap al cel mon esperit”.