Les cloches sonnent sans raison
                  et nous aussi.
                        Tristan Tzara: L'homme aproximatif

A cada minut he empés una fulla d'arbre
cap a terra
i l'he comniada.
I he furtat els crits de la neu
a cada passa que he caminat.

De vegades el plom desfet del cel
em guaita, amb el somriure descregut
del qui ha vist massa.

I vaig seguint xafant estrelles en l'aigua
amb ràbia,
perquè sé que tot se me'n fuig de les mans
a cada passa que done.

"Les campanes toquen sense raó
i nosaltre també."

Quan s'acabe aquest cigarret,
ja seré de nou tres-minuts-quarant-dos-segons
més a prop d'aquell moment en què seré i ja no 
seré més.

Potser també sense raó.
Però: seguiu tocant, campanes, sense raó
i nosaltres també.