I

Des dels ginjoler parlava.
Em mataven les paraules 
i
 el ginjoler ginjolava.

Amic, collim silencis.
Que la cadira d’amor,
que el meu ginjoler no sàpiga
que m’espera l’aigua dormida,
amb una camisa fresca
de mirades de sàlvia.

    II

La pena llarga del riu:
No poder mirar enrera,
el brollador primitiu

Saber que la mar l’espera;
i no el fa córrer la mar
sinó aquella aigua primera.

Tan fresc és como la font era.
No és vell el riu si ha arribat.
És l’infant que ve cansat
d’abeurar joncs de ribera.

    III

Si et recordava la mar,
blavejaven les olives
dins el teu oliverar.

La llum del mar te cridava.
i un ganivet d’ala freda
dins l’aigua morta brillava.

Al fons de l’aigua dormida
hi lluïa una moneda
amb el teu perfil, ma vida.

Claror d’aquesta font freda!
Oliverar de la mar!
Font de la trista moneda!

    IV
        Homenatge a R. A.

Si el tamarell és tot verd                              
i per la soca té sal,
digau que és la mar sembrada
la veu del tomarinar.

Si plora per colorins
de peixos i de coral,
digau que és la mar sembrada
la veu del tomarinar.

Si en rames la sal torna alta
i el color torna salat,
digau que és la mar sembrada la veu del tomarinar.       

    V
        En memòria de García Lorca

Ballarí, ballador
si la mar sota una murtra
posava el cap dins les mans,
¿què faries, ballarí?
-Colliria llavors seques 
i a dins una botela
les faria sonar.

I si sentissis l’aurora
que va i ve per un palau,
¿què faries, ballarí?
-Colliria flors de plàtan
i pensaria en el cant d’una nau.

I si un dia no ballava
l’aigua dins les teves mans
¿què faries, ballarí?
-Encendria el meu llit
i deixaria els meus peus
a vorera de mar.