Penso en el meu germà, el poeta grec
sempre enyorós de les ribes de Jònia.

La nostra Esmirna té antics noms bellíssims:
el Rosselló, Marcèvol, Vallespir...
El temor muda els colors en el seu rostre
i al seu cos tendre i aspre, amb roses blanques
al Canigó blavís.
                          Els vencedors
no el pogueren abatre, ni bastiren
alts minarets. Va calmar el seu orgull
enterrar les paraules dels infants
amb capes de menyspreu i de calç viva
i enfosquir els noms antics de cada cim.

Té límits fluctuants, la nostra Jònia,
transparents tanques de mal destriar,
penetrants, de ponent i de migdia.
Ara mateix que enraono amb vosaltres
tinc por d'entrar, sense voler, a Esmirna.