El sol al cos, vailets de Passolini, 
com un esbart d'adolescents gavines 
cruels i amb fam tota vida, enrevolten 
la dona que amb ulls blaus ho accepta i mira, 
nua i amb quaranta anys a la mirada, 
aquell estol de cossos que gallegen 
paraules que no entén; però coneix 
el to insolent, procaç, amb què s'expliquen 
detalls de nits que ella coneix i cerca 
-sobre la sorra el sol grenyal dels cossos 
i, en la foscor, esser jove i abraçada, 
a revinglades com si tot fos lluna 
i la vida pogués tornar-se a escriure 
o no hi hagués les veus dels qui fan coa.