No me'l digueu, Amic, el mot no dit: 
guaitant de vostres ulls per les clivelles, 
deixeu-me'l recercar dins vostre pit, 
tal com dins ell lenta amistat l'ha escrit.

Oh lleus i gràcils lletres, com sou belles 
dant-vos les mans! Ni l'or ni les estrelles 
fulguren com vosaltres vora el cor 
on impera la flama que no mor!

No vulgueu elevar-vos fins al llavi, 
que l'aire allí té la fredor d'un glavi 
i us occiria, encara que abrigallat 
fos vostre cos per un mantell brodat 
sobre trama immortal de poesia.

Resteu. No ha de mancar-vos companyia; 
com sé que cosa meva us és plaent, 
a vosaltres vindrà mon pensament 
-tothora que d'esforç es vegi lliure- 
mentre perduri en mi la fe de viure.

Per tal com vostre mot m'és conegut, 
cal ésser estrany, Amic, al foll traüt.