Clementina em dic, 
Clementina em deia.

Altre temps jo fui 
un xic temorega; 
el nom m'era llarg 
igual que una queixa 
i em punyia el cor 
quan les amiguetes, 
per fer-me enutjar, 
molts cops me'l retreien: 
“Quin nom més bonic! 
-deia alguna d'elles-, 
però no t'escau: 
és nom de princesa.” 
“Ai, quin nom estrany!” 
moltes altres feien; 
i jo al fons de tot 
sentia l'enveja 
dels seus noms tan clars 
de Maria o Pepa.

Clementina em dic, 
Clementina em deia.

Però quin any s'enfuig 
i un altre any governa. 
Aquell nom que abans 
féu ma timidesa 
i es tornà després 
una dolça fressa 
sobre el llavi un 
-jo mateixa el deia- 
ara m'és honor 
i m'és meravella. 
Cap nom no és tan bell 
damunt de la terra 
com el que l'amat 
em canta a l'orella, 
i entra en els recers 
de l'ànima meva 
i em puja al cervell 
i em clou les parpelles.

Del cel de l'amor 
tombava una estrella… 
Ara el nom em lluu 
damunt de la testa.

Clementina em dic, 
Clementina em deia.