Se’m revela el límit del verb
si et tinc davant i intento dir-te
dintre meu, dintre teu.
Els mots, amb tu, són excessius:
per força trio l’addicció, la caiguda
i el desfici de l’extrem, sobredosis
de paraules, abundància de les mans.
I endevino que l’error és pronunciar,
sotmetre’t al relleu de la saliva 
i de la dent, parets inútils de la carn.
Callo: et miro i m’admiro.