Al despedir-me de la meva molt estimada
          amiga na Trinitat Miró “Trina”

Mentre que del vapor la fumarada
anuncia que prompte ha de partir,
torna’m dar, bona amiga, una abraçada
que te demostri això que no puc dir.

Alegre tu te’n vas i mon cor deixes
trist i plorós, fet de dolor un mar;
des del balcó tes amortoses queixes,
“Trina”. mai més, podré escoltar.

Dolça amistat que avui amb tu me lliga
la vegí créixer com verger les flors;
Déu meu, per què la’m dàreu per amiga
si separar devien nostres cors?

Per què, per què sentir tanta gaubança 
a l’esplaiar-me amb tu, amiga feel,
si havia d’escampar prest l’enyorança
a mon terrer un raig d’amarga fel?

Una hora em sembla el temps que amb tu he estada;
que llargs seran los jorns que no et veuré!
Ai, pensa en mi, pensa-hi qualque vegada
que jo jamai, jamai t’oblidaré!