Salut, vells immortals! Amb les nevades testes, 
amb les barbes del gel caient sobre les vestes 
d'estam o de vellut, ja us veig, oh Pirineus! 
Formiguejant humil baix de l'altesa vostra, 
ma vida d'un moment corpresa ara se postra 
 i adora a vostres peus.

¿Seríeu reis pastors, vidents o patriarques, 
ascetes o guerrers? De tot en veig les marques 
en el segell distint de vostra majestat. 
Mes tots, oh vells gegants!, units en assemblea, 
tots ara m'infoneu una mateixa idea 
 de la paternitat.

Bé sou els pares forts de nostra gent i raça. 
A vostres flancs arreu el viatger que passa 
veu temples i castells, com nius de l'avior... 
D'aquí fou que, sortint en creadores guerres, 
l'escut dels quatre pals fità les nostres terres 
 amb sang d'igual honor.

Com brollen aquí els rius que alleten Catalunya, 
la parla aquí brollà que mai del cor s'allunya 
del poble que la té per signe distintiu; 
i els noms propis aquí de viles i paratges, 
com a records pairals perduren en llinatges 
 de mon terrer nadiu.

Fill de Mallorca, jo no estrany aquesta terra 
i sent fondes arrels al cor de la gran serra, 
talment com atractius d'una sagrada llar. 
Me passa com al nét criat lluny de sos avis, 
que al veure'ls, espantat, mes sense por d'agravis, 
 se'n deixa agombolar.

Vells avis immortals! Contau-me'n de rondalles, 
dictau-me'n de cançons, d'idil•lis i batalles, 
de torres, monestirs, estanys i encantaments... 
Obriu-me el fosc tresor del temps i del misteri 
i rabejau-me avui en el frescal platxeri 
 de prats, fonts i torrents.

Deixau-me somniar dins vostres fondalades, 
deixau-me beure a pler a vostres fonts gemades, 
que baixen de les neus saltant de joventut... 
Papallonar deixeu-me en lliris i ginestes 
o pels rosers de llum que sobre les congestes  
 esfulla el sol caigut.

Bressau, rejoveniu ma pobra poesia 
amb eixos vells cantars de dolça melangia 
ungits de boira i sol i aroma bosquetà. 
Entre passats i vius, aquí vull combregar-hi 
en la unitat de sang que ensenya eix santuari 
 del geni català.

Ah!, si com del passat me revelau les coses, 
podíeu fer-me oir les que el futur té closes 
damunt la nostra raça en tenebrós segell! 
Bé em plau interrogar vostre repòs profètic, 
que sembla atreure aquí tot esperit poètic 
 per intimar amb ell.

De nit, quan el silenci engendra la paraula 
que cada gran penyal amb sos veïns entaula, 
formant com un consell de savis gegantins, 
entendre m'ha semblat quelcom de tal murmuri 
sobre la raça fent patriarcal auguri 
 de força i nous destins.