Hi ha qualcú de més en aquesta estança,
qualcú més hermètic que jo,
perquè la meva empremta roman debolida
a un racó, esperant la damnació del crepuscle.
Hi ha una sensació de l’adversari,
ironia que la decrepitud arrenca de la meva esquena,
matèria que em nodria
i conspira ara calcinació, incubant demència
en els meus actes inermes, cada vegada més mortals, 
aproximativament irredimibles i perpetus:
Qualcú anomenat com els miratges m’habita
a qui jo voldria fer, en successió, participant
d’aquesta darrera comunió amb el silenci,
a qualsevol racó d’aquesta estança, d’aquest buit
on les paraules xiulen com l’hèlix.