Dubte no, que malversa el cabal 
amuntegat de bona hora en ma via. 
Resti, però, Gelosia, que val 
tant com amor i li fa companyia. 
     Amb qui em parteixo el pa i la sal, 
     dubte no, Gelosia.

Ella fou qui em vessà dintre el cor 
ombra de mort en saber-me amorosa. 
I jo en mos braços l'estrenyo més fort 
d'ençà que ens ronda la mort bel•licosa. 
     La gelosia de la mort, 
     la porto al cor infosa.

Oh l'esguard que barreres no tem 
i guaita a lloure una sina poncella! 
Dubte vil, tu vas fent alçaprem: 
ell trobaria altra sina més bella? 
     Ma gelosia és de bell tremp, 
     és glavi i és rodella.

Amistat me'l furtà a bastament; 
ell, l'estimat, de l'amic fou la presa. 
Mes Gelosia es dreçava amatent: 
“Pren-lo si et lleu, però tem ma escomesa”. 
     Sia amistat un foc ardent 
     i jo la brasa encesa.

I també cridaria a combat 
aquesta força que es mou dins sa testa. 
Cap pensament no eixirà del tancat 
que no el copsés Gelosia feresta. 
     Si Gelosia és el meu fat, 
     jo me'n faré una festa.