A la Unió Soviètica les noies
estaven bojament enamorades
del guapo d’en Marcello Matroianni,
substituint per ell la religió:
era l’Ulisses de les seves Troies,
els pares les renyaven endebades,
i el nòvio era un feble succedani
de la imatge pura de l’actor.

Volien estudiar el seu idioma
als pisos comunals, on la misèria
enemistava dues o tres famílies;
enmig de crits i plors i plats trencats,
memoritzaven frases –per un home
que no coneixien- amb la dèria
d’anar al país on creixen buguenvíl·lies
i es mengen espaguetis cargolats.

Per veure un film amb ell, planxaven sempre
el seu millor vestit, dutxades tan
rabiosament com si tinguessin lepra...
Marcello es feia vell, seguia distant.