Darrera aquesta porta visc, 
però no sé 
si en puc dir vida. 

Quan al capvespre torno 
del meu diari odi contra el pa 
(no saps que tinc la immensa  
sort de vendre'm 
a trossos per una pulcra moneda 
que arriba ja a valer 
molt menys que res?), 
deixo fora un vell abric, l'esperança, 
i m'endinso pel camí dels ulls, 
pel buit esglai on sento, 
enllà, el meu Déu, 
sempre enllà, més enllà de falsos 
profetes i de rares culpes 
i del vell neci emmalaltit per versos 
disciplinats, com aquests d'ara, amb pintes 
de fosques marques que l'alè dels crítics 
un dia aclarirà per a la meva vergonya. 

Sí, em pots trobar, si goses, 
darrera el glacial no-res d'aquesta 
porta, aquí, on visc i sento 
l'enyor i el crit de Déu i sóc, 
amb els ocells nocturns de la meva solitud, 
un home sense somnis en la meva solitud.