Com un espill perdut
     davall d’onada et veig
sortir de l’aigua,
     fins a copsar el meu clam
de bruixa i fada.
    Sóc vella pell de taronja
i de magrana, somriure
     brollador dins l’aigua.
Cremarem fulles seques
     del capvespre i el nostre foc
cavalcarà damunt la cresta blanca,
     ocell amagat dintre el meu
cau d’escuma. El doll encès
     del cel rogenc s’esmunyirà
suaument sobre la pell colrada.

          Prada, 1978