Hora de pau, autumne daurat. La tarda deixa
un rastre malencònic damunt el mar llatí.
D'ensomnis despullada, ma vida és la mateixa...
torni davant la reixa, no sé per quin camí.

Tot és igual; les heures sobre el pedrís que invita,
i l'èxtasi dels arbres i el pensament del mar,
el gest de les estàtues dins l'aigua qui medita
i el blau i la infinita bonança del cel clar.

El sol, els marbres nítids fa espurnejar els caires,
tot repeteix l'antiga paraula de l'encís.
Mes l'ànima, dissolta dins enyoroses flaires
no cerca ja en els aires la clau del paradís!

Sap que als meravellosos jardins de la quimera
no podrà mai atènyer l'inassolible flor,
que tot és deler inútil i és vana tota espera...
Davant de la barrera plora en silenci el cor.

Sobre l'herbei fresquívol un bes de llum se posa
i al fons de l'avinguda clapeja l'Eros nu.
En l'aire de setembre s'encén l'última rosa.
La porta resta closa. I en el jardí ningú.