Fou una pàtria. Va morir tan bella, 
que mai ningú no la gosà enterrar: 
damunt de cada tomba un raig d'estrella 
sota de cada estrella un català.

Tan a la vora de la mar dorimia 
aquella son tan dolça de la mort, 
que les sirenes dia i nit oïa 
com li anaven desvetllant el cor. 

Un dia es féu una claror d'albada 
i del fons de la tomba més glaçada 
fremí una veu novella el cant dels cants:

-Foc nou, baixa del cel i torna a pendre. 
Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra, 
o Pàtria de les tombes flamejants!