A la ciutat de Lleida 
n'hi ha una gran presó, 
de presos mai n'hi manquen, 
que no n'hi manquen, no. 
Té les muralles altes 
que es beuen la claror: 
són negres, d'esclavatge, 
d'afronts i de dolor, 
que els presos que hi ha dintre, 
no en són de presos, no. 
Són fills tots d'una pàtria 
i esclaus de l'opressor 
d'aquesta Catalunya 
un remps bell jardí en flor, 
palau de vent, de cel i de mar blava,  
palau de llum i avui negra presó.  
-Canteu, canteu, bons presos, 
canteu-ne la cançó.

[...] 
Es miren l'un a l'altre amb cara blanca 
d'una claror de morts que els ve de lluny, 
senten una cançó enllà de la tanca 
i el front se'ls gela i se'ls estreny el puny. 
Que és la cançó que els ve del fons d'Irlanda 
mig feta d'odi i mig d'oracions 
que arbora el cel més fosc de banda a banda 
i salta els murs més alts de les presons. 

[...] 
Al cor umbrós d'Irlanda 
n'hi ha una gran presó: 
que ja no hi queden presos, 
que no n'hi queden, no.