Perquè era verda i encara pot ser verda. 
Perquè és la veu dels morts que l'estimaren. 
Perquè era una i encara pot ser una. 
Perquè és cançó d'un mar sense memòria. 
Perquè era clara i neta i no sabia 
dir paraules de parla estrangera. 
Perquè és batec a les goles incendiades. 
Perquè era nostra i encara pot ser nostra. 
Perquè és un cor que agonitza entre cadenes. 
Perquè era blat i gavina en el matí. 
Perquè ens la volen morir com si fos núvol. 
Perquè encara naix fills amb l'alegria 
de saber-se-la en la pell i la batalla. 
 

T'HAS ALÇAT dins de mi 
com un mar que desperta 
el nou dia amb la llum 
maragda del seu cant, 
com un vol de palmeres 
que busquen altres cels.

Has mirat i els teus ulls 
han encés sols i fires 
en la nit que em regnava 
els anys i tots els somnis.

Ara sent com passeges 
molt a espai les estances, 
les fosques galeries 
que abans eren silenci. 
Ara sent els teus llavis 
navegar-me les venes 
i en el cor descansar 
les teues mans quan tornen 
de plantar de gesmil 
el desert dels meus ossos.

Ara sent que m'habites 
cada hora que passa, 
plena ja de sentit 
puix que plena de tu.