Jo, mestre Grau,     a qui més plau 
ser lo botxí     del rei Pasquí 
i lo fiscal     per a dir mal, 
vull de mon dit     deixar escrit 
los besamans     que els mestres vans 
han fet al rei;     perquè en la llei 
en què jo vixc     d'est modo em risc, 
riure'm de tot     i dir un mot 
del més agut.     Del corral brut 
de les Escoles     de beceroles, 
gran nuvolada     e cavalcada 
de cada trib     al rei Felip 
ne fan viatge,     que mai passatge 
d'areners viu     passar lo riu 
que tant duràs.     Ell fonc bell pas: 
dos grans macers,     fins arriers, 
duien per guia.     Tantost venia 
un trist mesquí     en un rossí, 
coixo gramàtic,     un poc llunàtic, 
lo bon Pomares,     mosso de frares 
fons en son temps.     Amb ell ensems, 
ve Figuerola,     gran laguiola, 
pareix Vulcà,     tan coixo va 
d'un negre peu.      Al jubileu 
no hi faltà Gil,     cabdell  de fil 
sens centener.     Va-li darrer 
un mestre Seva,     que tostemps neva 
per ser tan fred.     Ja s'entremet 
Agesilau,     que tot li escau 
sinó el saber.     Lo mercader 
del bon Torrella,     si el porta sella 
també la porta    amb gepa torta 
com los demés.    Seguia aprés, 
mestre Real,     vent fals i mal; 
per un diner    al barater 
lo canviàs.     Al seu compàs 
ve Ripollés,     pesat poll és, 
com que s'apega    a la gent llega, 
simple, sens fel,     ell fa de cel 
cova de lladres.     Per bé que lladres, 
Vicent Garcia,     amb gallonia, 
i molt gralleges     e batxilleges, 
no te s'excusa    que en caperusa 
també no rebes:     tu, fart de cebes 
e de tonyina,     és gran moïna 
veure't l'ergull,     la veu de trull, 
de llop me mol,      lo cap me dol, 
sentit-la gens.     Puix un nas tens 
dic que tens nas,     que si fa al cas 
fisonomia,     en sodomia 
has de parar.     A tot lliurar, 
almanganat,     de lleonat, 
trau invenció     lo vil capó, 
gentil divisa,     com en camisa      
no paregué,     espantà a fe, 
lo Vicent Blai,      lo papagai 
de les Escoles.     No marxa a soles, 
també ho adorna    amb sa gran sorna, 
un Castanyeda;     cruixint la seda 
diu cada pas:      "Santo Tomás 
es de mi parte,     primera parte, 
questione prima".     Tantost intima 
lo que no sap.      Més xic que nap 
ve Forcadell,     ningú com ell, 
mestre xiquet,     pareix fillet 
de mestre en Arts;     a totes parts 
se va girant,     petit infant; 
dix un fadrí     que per mení 
pensà restar     a visitar 
al Príncep nostre.     L'altre que es mostre, 
mestre Palau,     pretén i cau 
i no s'ho sent;     pensava ardent, 
ser catedràtic,     qui bon gramàtic 
no crec que ho sia.     Aprés seguia 
un mestre Alberro,     digne cencerro 
d'aquest ramat,     ben estranyat 
sobre ser roig.     Féu-me mal goig 
mestre Ferrer,     de tireter, 
propi martell,    pareix aucell 
en campanar.      A més anar 
ve frare Mas,     un pegomàs 
semblava entre ells.     Al pas dels vells 
trota Cardona,     letja persona, 
descosit sac,     pareix un drac 
d'estopa ple.     Darrere ve 
Antoni Andreu,     qui tot ho veu 
i tot ho llig     i a tot afig 
i res no sap.     Per altre cap      
ve mestre Roca:     quant mala i poca 
doctrina al.lega!     En esta sega 
amb gran error,     lo llaurador 
de Vilafranca     tampoc hi manca; 
molt tes de coll      pensà's lo foll 
ser arquebisbe,      un sil.logisme 
que sabés fer.     E Llucifer, 
guitó de petge,     portava un metge 
i dos de lloc,      vestits de groc, 
color de guatles,      a les espatles; 
Adell la u      que és no ningú, 
lo Català     cosín germà: 
sols tenen venes     per a morenes. 
Segueix Pasqual,     que és ell més mal 
que els mals que cura     de l'oradura. 
Anava lo físic    ètic i tísic 
del mal mateix:      Rodrig és eix 
si no ho sabeu.     L'altre que veu     
Arbriscio es diu.      Entrant l'estiu 
lo salaran     que és porc tan gran, 
de gros no puda.      Tot se demuda 
lo Boninfant     ven-se galant, 
bé vol lo lleig     que lo passeig 
duràs un any.      Aquell tacany, 
aquell través      de Cordovés, 
espadatxí,      venia allí, 
lo gran doctor      Còsar, menor 
que la mostalla,     com cus i talla 
lo maldient!      En seguiment 
ve lo Segarra,      que bé que xarra!, 
mas tot ho borra      amb tant que gorra 
a visitar.      Polo me  par, 
segons lo viu,      groc, cloc i piu, 
escagassat,      pernoriat 
venir devia,      tant li seria  
l'esclafament      que lo trist sent 
de tanta fusta.      Com tostemps gusta, 
al seu costat      porta a Salat, 
que per desig      venia enmig 
d'ell i Segarra,      raïm de parra 
penjat pareix:      un bé mereix 
d'aquell bon lloc,     que fonc un poc 
home de bé,      puix lo mig té 
d'hòmens viciosos,      anant pomposos 
per mig del pont.